Pedra de tartera (fragmento) -en catalán-María Barbal

Pedra de tartera (fragmento) -en catalán-

"M’agradava anar a estudi. Era diferent de sempre, donava la sensació que ser nen era una mica bo. A les cases semblaves una nosa. Si jugaves al paller, la canalla tot ho remenàvem; si t’acostaves al foc i removies entre les cassoles amb els esmolls, posaven el crit al cel parlant de no sé quina desgràcia; i, si arreplegaves alguna pedra o fusta per jugar, només feies batudes. Tan sols si ajudaves a munyir, a pelar trumfes, a portar llenya, estaves en lloc segur. Però això era ser gran i després no et tocava ni el porró ni la rosta, que tu ets massa xic. Des de la finestra de la cuina el teulat de casa Saral semblava un campanar gran i les lloses lluïen com mirallets.
La pluja havia parat i, mentre mare posava un llençol gruixut i a damunt seu la cendra per fer la bugada, unes gotes es despenjaven del nostre teulat i s’esbalçaven en el vidre de la finestra. Jo mirava els reguerols que s’hi feien i sentia mare com tornava a començar la mateixa història per diferent camí. Tia hauria volgut tenir una filla com ara tu i Déu no la hi havia concedida. I tu t’assembles més a ella que la Maria o la Nuri. Sobretot la cabellera panotxa, que no et pensis que tia havia estat la més maca de les quatre germanes, que per això li havia sortit aquell partit tan bo. I dels ulls també m’hi assemblava, que són com els de la teva padrina al cel sia, i els de tia Encarnació també hi retiraven molt.
Però ja no era això solament, i les mans de la mare apariaven la llenya per encendre el foc, sinó que necessitaven algú i què millor que fos un de la família que se n’ajudés d’aquell bé de Déu...
No em sortia paraula i prou que hagués volgut dir, però, quan arribava un silenci, notava un nus al coll com un llaç que em tibava pels dos extrems, i em començava a fer mal fins que em pujava el primer sanglot pit amunt i desfeia el nus, i llavors s’escapava un riu de llàgrimes amb tota la fúria, perquè l’últim que jo volia fer en aquell moment era plorar. No calia parlar gens. Jo sabia que si mare estava un matí feinejant tranquil·la a casa i s’entretenia a enraonar amb jo, sense pressa, sense tallar-me el fil de les paraules a cada instant amb: fes això, haurem de buscar tal cosa, ¿ja has apariat allò davall?, volia significar que l’ocasió era solemne. I a casa de solemnitats se’n gastaven poques. Ella es treia el mocador i es desfeia en explicacions que també acabaven en llàgrimes i, entre les meves primer, i les seves, el pedaç de cotó blanc s’anava fent un bunyol que tenia un to cada vegada més blavós, fins que arribava el silenci. I els ulls baixos, amb el foc que ja començava d’escalfar, em donaven un encaparrament i una son irresistibles.
Quan vaig sentir que mare tornava a enraonar, ja hi devia portar una estoneta; vaig notar que si l’escoltava se’m tornava a nusar la gorja i, abans que tibés, vaig dir, amb un fil de veu, que aniria a viure amb tia Encarnació, que quan em vindrien a buscar. Dilluns aniran a mercat i pare i la Maria t’hi acompanyaran. La meva mare era una dona que només coneixia dues coses: feina i estalvi. Contava la Maria que, quan havia vingut al món el nostre xic, el Pere, mare havia arribat a les portes de la mort i, de dilluns a divendres, no es va haver complit una setmana que ja no la van poder fer estar al llit. Jo no recordava en aquells tretze anys haver-la vist un moment aturada sinó quan la mirava al banc del davant a la missa de diumenge.
Quan ens llevàvem ja feia una estonada que treballava o bé havia marxat als prats amb pare i el Josep. Quan pujàvem a dormir encara aprofitava per apariar la berena de l’endemà o per endreçar coses; algun camí, acostumada a ser l’última, encara passava el rosari. D’allò que estic ben segura és que, devoció a part, no devia arribar ni a mig misteri, perquè la son devia atrapar-la així com un pardal quiet al parany.
Prou que ens estimava a tots, però quasi mai no ho demostrava. No tenia temps per a aquestes coses que, segons ella deia, moltes de més fonamentals l’esperaven.
No coneixia el lleure, convençuda que no li pertocava, i, quan de vella li va arribar, es fonia dia a dia a les seves mans. Jo crec que preferia morir que descansar en vida. "



El Poder de la Palabra
epdlp.com