|
De Paradís d'orquídees (fragmento) –en catalán- "Més tard, al tramvia, de retorn a casa, algú em va dir que una foto és quasi una carícia a la pell, que, a través de la màquina, n'Andreu m'havia explorat silenciosament, un per un, cada racó del cos, com qui camina per un paisatge desconegut. Aquelles paraules m'estimularen certs pensaments luxuriosos, de nit, que em desvetllaren un plaer inèdit. Si la màquina tingués la capacitat de despullar les persones que l'objectiu apunta –pensava–, llavors l'ull hi veuria més enllà del vestit. Potser a n'Andreu li hauria agradat que la càmera hagués provocat el prodigi d'apartar les peces que em cobrien el cos. O per ventura no necessitava la màquina, perquè era capaç de despullar-la, la dona que li agradava, només amb els ulls. El seu esguard era una força que cercava el fingiment d'una càmera per no parèixer impúdic. A pesar de la neu, no hi feia fred, en l'escenari de la seva imaginació, el cos nu, pàl·lida la pell com en una fotografia en blanc i negre. Vaig sentir-los sobre el pit, aquells ulls. Eren tendres, quasi suaus. Vaig percebre durant tota la nit la seva carícia i vaig adonar-me de la immensa fortuna que havia tingut de trobar-los: proveïts d'una difícil, quasi perversa, inquietud que em feia sentir forta. Mai no he tingut tanta seguretat com aquella nit –sortosament, m'han acompanyat durant moltes altres nits, fins aquell dia, després de viure tant de temps sota el seu encís, en què vaig arrencar-los de forma violenta dels meus somnis–, no he cregut tan intensament en l'amor, flor blanca que riu. Em vaig enamorar de n'Andreu com una ximple, només en unes hores. Em varen fer ràbia, aquells que deien que encara era un infant, i pensava que m'hauria agradat pegar-los un cop a la boca i fer-los callar instantàniament, a fi que ningú no s'adonàs de la seva afirmació. En realitat, no volia que les sentís n'Andreu, aquelles paraules. I vaig pensar que les havien pronunciades amb la intenció d'apartar-lo de mi, perquè l'excessiva atenció fotogràfica que em va dedicar durant tota la tarda –el capvespre moria sobre els boscos nevats– féu sentir una certa gelosia a algunes de les companyes que vingueren als pinars d'excursió amb l'excusa de veure la ciutat encapotada de neu. Només unes hores varen ser suficients. No vaig esser capaç de treure'm del pensament la imatge de n'Andreu, durant aquella nit. Era una nit freda, potser fou la més freda de l'hivern. M'adonava, abrigada sota el tapament, de la duresa en què la fredor queia sobre les teulades, intensament cobertes de glaç. Llavors, les mans –vaig somiar que eren les seves mans– em varen recórrer el mapa de la pell i em feren sentir la tendresa d'una carícia imaginària. Era plaent, tanmateix, experimentar la presència del fred i percebre alhora la companyia d'unes mans –els palpissos dels dits, la suavitat del palmell¬– que em solcaven el cos. Vaig sentir que es multiplicaven. N'hi havia un milenar, tot el llit ple de mans, i no vaig tenir por. Em tocaven lleugerament els pits, els genolls, les cuixes... Em sembraren d'orquídees. " epdlp.com |