|
La zona prohibida (fragmento) –en catalán- "Els hologrames dels professors són tota una altra cosa. Amb ells no hi ha tantes emocions. De petites també crèiem i respectàvem els hologrames dels professors com si fossin persones de veritat. No és que ens penséssim que eren de carn i ossos, ni de bon tros, però sí que els vèiem com una cosa diferent, especial i respectable. A ningú no se li hauria acudit mai travessar l’holograma d’un professor sense ni aturar-se. Com si només es tractés d’aire. Ens hi relacionàvem com si fossin de veritat perquè potser hauríem volgut que ho fossin. Però a partir d’una certa edat només en respectàvem alguns. Als dotze o tretze anys ja érem conscients que vivíem en un entorn artificial que no ens podia durar per sempre. L’escola era una gran màquina que algun dia podía fallar. I cada vegada ens adonàvem més de les imperfeccions d’aquella mena de simulacre de realitat en què ens havíem educat. —Has pujat a les cabines? —li pregunto. L’Inge es mossega el llavi. Sap per què l’hi pregunto. —Sí. —I què? —I res. Les cabines tampoc no funcionen, Daia. —No has vist... —No. No he vist els pares. És molt trist, Daia. —Vull veure-ho. —És que no hi ha res a veure, Daia. L’Inge comença a baixar cap a l’escola. Jo amb prou feines aconsegueixo alliberar un peu del fang per començar a caminar. I a cada passa hi torno a quedar atrapada. Penso que el fang té la consistència del sentiment que m’ofega. Aquest fang gris, barrejat amb pedres i arrels, s’assembla a la por. " epdlp.com |