|
Diuen que no tinc memòria (fragmento) –en catalán- "Vaig néixer al desembre del 36, concretament el dia 23. Diuen que néixer l’última setmana de l’any és com fer trampes: a l’escola, aprens a fer les coses al mateix temps que els teus companys més grans, com si la vida t’hagués regalat dotze mesos de marge. Vaig néixer a la Clínica de Santa Madrona. Era un establiment que pertanyia a una institució aleshores anomenada Institut de la Dona que Treballa, de la qual ma mare era sòcia, i que es beneficiava del finançament de la Caixa de Pensions. De quan la Caixa de Pensions encara feia honor a la seva vocació fundacional, ja m’entenen. La meva mare, Maria Gistau, era aragonesa. S’havia criat en un poblet a tocar de la Franja de parla catalana. Situat a mig camí entre Montsó i Barbastre —si volen, entre el rei Jaume I i Josemaría Escrivá!—, Castejón del Puente no era un poble qualsevol. El pont del topònim indica que la població gaudia d’aigua corrent (el Cinca hi passa just pel costat) i, com a conseqüència d’això, d’una agricultura de l’horta i la fruita que completava l’agricultura de secà i la vinya. A l’altra banda del riu, a Ariéstolas, els catalans venien a cultivar-hi arròs. Però el més destacat de Castejón eren els préssecs. Es diu que per tota aquella zona es fan els millors préssecs del món, afirmació que els asseguro que no cal prendre’s a broma. Castejón era un poblet que tenia poquíssims habitants, però on ja als anys trenta hi havia de tot. Hi havia telèfon, per exemple. Recordo unes plaques de la Telefónica que els nanos del poble havien adoptat com a diana. Encara em sembla sentir el lament del metall, «boing, boinnnggg!», cada cop que alguna pedra hi percudia —devia ser sovint, perquè les plaques estaven cada cop més abonyegades i eren més il·legibles—. Després, a diferència del que passa avui, al poble hi arribava el tren. Això sí: arribar per aquest mitjà a Castejón era una odissea. Com que, segons la llei de l’època, no es podien instal·lar vies per a trajectes de menys de vint quilòmetres, el ramal de la línia Barcelona-Saragossa que partia de l’estació de Selgua, a Montsó, havia de traçar una llarguíssima marrada en direcció oest abans d’arribar a destí per no incomplir aquella llei de bojos. " epdlp.com |