No hi ha cel per a Lucia (fragmento) -en catalán-Marina Subirats

No hi ha cel per a Lucia (fragmento) -en catalán-

"Al teatre sempre hi ha molts amors i moltes penes, tants o més que a la vida real. L’escena concentra els fets, els sintetitza perquè en dues hores puguem viure allò que en temps real es viuria en anys; emocions que realment experimentem en comptagotes, a l’escena transcorren en uns minuts, s’alteren, es capgiren, es transmuten, i aquest és precisament l’art d’un autor: que l’emoció no decaigui. Per això les peripècies dels personatges ens arrosseguen amb tanta força que per una estona oblidem els nostres propis plaers i dolors. I quan tot això s’expressa en el doble llenguatge de l’òpera, en el que la música parla encara més directament a la sensibilitat del que ho fan les paraules, les emocions poden ser tan fortes que arribem a sentir com a pròpies les que ens mostren els actors.
D’entre les moltes llàgrimes vessades damunt l’escena, n’hi ha unes, les que flueixen en l’amarg plor de Lucia, que ens impressionen potser més que d’altres. Res a veure amb la dolça «Una furtiva lacrima», en la qual l’enamorat plora de felicitat i ens diu que es pot morir d’amor. En aquell moment, Donizetti canta a la joia de viure, encara que ens parli de mort. No, Lucia no plora mai d’amor, sinó de dolor, d’un dolor d’una intensitat inusitada que l’ha dut a la follia, en una faula exaltada típicament romàntica, emmarcada en aquests foscos castells nòrdics tan propis de les novel·les de Walter Scott.
Per què, quan la nostra estètica i la nostra manera de viure es troben ja tan lluny del romanticisme, ens segueix interessant avui la història de Lucia di Lammermoor? Per què, com en els dies de la seva estrena, segueix convocant els públics més diversos, segueix fent-nos patir, ens commou encara? Tres raons em semblen bàsiques per explicar aquest triomf secular: la primera, Donizetti, la seva música espectacular, que amb Lucia arriba a uns tons lírics d’alta volada; la segona, la brutalitat del conflicte que ens revela que, de la primera escena a l’última, manté una tensió dramàtica poc freqüent, gairebé sense donar-nos treva, sense deixar-nos relaxar; i la tercera, perquè ens explica una història emblemàtica: la d’una dona sacrificada als interessos aliens, a les lluites entre homes, utilitzada per ells com a moneda de canvi per reforçar les seves posicions, les seves rivalitats, les seves ambicions. I no solament manipulada per un germà frívol i insensible, sinó sobretot dividida interiorment entre el deure familiar, assumit amb horror, i un amor que l’arrossega i al que ha promès lliurar-se per sempre. "



El Poder de la Palabra
epdlp.com