Vagó de tercera (fragmento) –en catalán-Josep Vallverdú

Vagó de tercera (fragmento) –en catalán-

"En les passejades que hom podia fer per la Barcelona del temps, tenien especial encís pel color que desprenien i també per la pudor el port, les estacions de ferrocarril i el parc zoològic. Al parc hi anava sovint: m'agradava l'aire un poc provisional que se'n desprenia, els senyals de la guerra, evidents, moltes de les instal·lacions encara per refer...Era com unes golfes a l'aire lliure. I a mi les golfes tostemps m'han atret amb força. Hi anava molta gent, al zoo, els avis amb els néts, estudiants que repassaven asseguts als bancs, o també als bancs es lliuraven al festeig, gent forastera, dels que feien bona la dita "anirem a Barcelona, a veure el cul de la mona".
I hi havia, finalment, els interessats de debò en les bèsties. A mi em feia gràcia veure-hi el dibuixant Bécquer, admirat per mi de petit, quan prenia apunts de les daines, els cinocèfals, els hipopòtams, els agrons...En ell retrobava En Patufet i l'Esquitx. També jo, que uns anys vaig passar la febre del dibuix, armat del bloc, reproduïa algun animal, però conservo ben pocs dibuixos; no crec que en fes en abundor.
El port era tota una altra cosa. Des del punt de vista de la pintura m'hi devia portar en Tarrida, un aquarel·lista afeccionat veí meu, el qual havia fet alguns estudis d'art i disposava de tècnica. Jo tinc memòria d'un dia que, tot sol, vaig anar al moll de pesca, disposat a reproduir una barca grossa que tot just havia amarrat. Els mariners de bord explicaven als pescadors del moll que venien de les aigües de Mallorca. Jo buscava un angle bo quan, tot d'una, compareix a coberta el cuiner amb una cassola o suquet. Tot va ser veure aquella fumejant meravella i despertar-se en mi una gana de repatriat, de nàufrag, de què sé jo. Vaig girar cua i cap a casa. Segur, però, que els pescadors devien menjar un pic més bé que no pas jo.
Les estacions de ferrocarril eren quelcom digne d'estudi, de reposada contemplació. Jo diria que en aquella època, el temps corria de manera diferent. Avui l'estació és quelcom molt mecànic, la gent sap on va, se sol veure poques persones que esperin assegudes. De cada cop més els serveis ferroviaris s'enrasen amb, simplement, el servei de rodalies. Qui entra i qui surt i els qui, en tot cas, esperen, ho fan a la cafeteria. Les màquines automàtiques d'expedició de bitllets confereixen una afegida capa de sequedat i automatisme fins als moviments dels usuaris. Com al metro.
Llavors esperaves en bancs de fusta la sortida del tren. De la mateixa manera que temies que el qui arribava ho fes amb retard, et prenies molt de temps a l'avançada per anar a l'estació "Val més ser-hi aviat" era una frase encunyada i consagrada.
Encara que no hagués d'usar el tren, jo visitava també les estacions. Qui sap si, inconscientment, anava acumulant experiències visuals, apamant les cares i el gest de múltiples persones que després reproduiría en els llibres. O simplement, el que feia era traslladar idealment la finestra íntima meva a un racó més de l'escenari del món. "



El Poder de la Palabra
epdlp.com