Mans plegades (fragmento) –en catalán-Sebastià Perelló

Mans plegades (fragmento) –en catalán-

"Amb la mà dreta va fer senya que m'hi acostàs. Jo seia a la cadira tubular que m'havia deixat la infermera perquè la butaca s'havia esculat. Les anques només tocaven el caire del seient i quan vaig aixecar-me vaig agafar tanta força que vaig perdre l'equilibri i vaig anar de gambirot fins als peus del llit, però no vaig caure perquè vaig aferrar-me als barrots. Forçat vaig haver de riure. Una rialla histèrica, aspra, esborradissa, que al mateix moment en què s'insinuava es va trencar en un ronc. Recuperar la compostura em va fer sentir ridícula. Ell no va riure, però estic segura que així com em va clavar la vista li va revenir el retret de sempre. Un cavallot, una esburbada. I em va fer ràbia. Aquesta ràbia, al cap de tres anys, encara em fa mal. Sabia que li costava molt parlar. De fet, ja no m'havia dit res des del dia abans quan, a l'hora de partir, ell encara s'havia aixecat per anar al bany i el vaig veure d'esquena, davant la tassa, mentre em deia adéu. Vaig acalar el cap i vaig parar l'orella. No el vaig entendre. No sé què va dir. No sé si va dir res. Només una obstrucció de la glotis i va fer el darrer alè. L'aire calent em va fer pessigolles a l'orella. Aire expirat. No va fer els tres alens. La tia Antònia deia que els qui s'han de morir fan sempre els tres alens. Només en va fer un. Crec que sabia que era mort, però no em vaig moure. No sé què esperava. Amb la galta vaig fregar suament els llavis tallats i sembla que vaig xiuxiuejar alguna cosa. No record haver dit res, però la tia Antònia, que havia sortit al balcó, va entrar perquè va sentir que parlàvem. No va gosar acostar-se. Només quan vaig alçar el cap va entendre que el seu germà era mort. Amb tot això havien passat dos o tres minuts, tot i que a mi em va semblar una eternitat. No vaig plorar, era allà, al costat del llit, palplantada, sense dir res. M'hauria agradat perdre el món de vista, fingir que no veia els ulls de la tia Antònia que s'entelaven o tancar els de mon pare amb aquella serenitat que fan servir alguns actors de cinema. No saber què havia de fer, què havia de sentir, em va fer mal. Un dolor barat. Defraudador. "


El Poder de la Palabra
epdlp.com