Jordi Cabré Digues un desig (fragmento) –en catalán- "Les cortines s’inflen i la llum existeix, mediterrània i blanca, i cau damunt del paisatge de Cadaqués i d’aquest llit doble per a un. Ja ho sé, ja. Aquests llençols solitaris i onanistes haurien de ser avui una altra cosa, haurien de ser un fantàstic Edèn de seda on continuar mossegant dia i nit la fruita prohibida. Però no. Però ja et fotran. Un desert llarguíssim de dunes sense terra promesa, això és el que són avui. Hi passo la mà i penso en tot, i penso en Ella, i en el que ha passat, en què m’he transformat. Penso merda. Penso desgraciat. Penso idiota, penso i em mossego els pensaments. De fet, si em costa tant escriure-ho potser és perquè el que he fet no té nom. Ni nom, ni adjectius, ni justificació possible. Doncs perquè no, perquè soc un falsari que fins ara ha ocultat massa coses. Algú amb pecat original incrustat a la pell, algú que tal vegada mai no hauria hagut d’existir. " El Poder de la Palabra epdlp.com