Paraules d'Opòton el vell (fragmento) -en catalán-Avel-í Artís-Gener "Tisner"

Paraules d'Opòton el vell (fragmento) -en catalán-

"El meu cosí de Xalco, que té una terra cosa de no res més enllà de Xalco, entre Xalco i Tlalmanalco, com aquell qui diu, a desgrat que ell mateix la treballi, m'ha dut tot aquest munt de fulls de paper d'àmatl i a ell els hi va donar una bona dona que es diu Nentàcatl i que es veu que no sabia qu`¡e fer-ne, com així passa sovint, i per mirar d'aprofitar-los, car sempre [dol] llençar una cosa com aquesta, em poso a escriure tot allò que ens va passar i que encara em queda a la memòria. Puc ben dir que ho he perdut to menys el record i és sots aquest record que em poso a escriure. Jo sóc l'únic vivent de tots els qui hi vam anar i no quedarà posat en el paper per presumir ans perquè és la bona veritat de Déu.
El meu cosí de Xalco i altres, no vull dir cosins sinó amics, m'han dit moltes vegades que fóra bo que jo escrivís allò que ens va passar, atès que en sé. No diré pas que ells ho vulguin llegir car s'ho saben de cor i no entenen gran cosa en qüestions de llegir i escriure perquè ells mai no han anat amb els frares com jo i tot el que diré s'ho saben de memòria de tants cops com ho han sentit explicar i ara penso que potser m'han dit d'escriure-ho per veure si s'estalvien que els torni a sacsejar explicant-los-ho. O sigui que mentre que em tinguin entretingut escrivint, que és prou difícil, no els marejaré amb la meva conversa de vell. Que vell sóc, atès que ja tinc vint vegades quatre anys, compte del meu pare dit Opòton el Vell per bé que Opòton el Vell ara sigui jo i no en serà el meu fill, temps a venir, car de fills no en tinc. Vaig tenir-ne un aquí però se'm va malaguanyar d'esmerlidet que era i mai no he pogut saber si al Vell Aztlan vaig arribar a tenir-ne un altre, que tota la gresca de fer-lo prou la vam fer, però mai més no he vist aquella noia, que ja l'explicaré més endavant.
Jo me'n vaig anar i, que jo sàpiga, ella mai no ha posat els peus en aquestes terres, com serà dit al seu temps. També es dirà que el nom d'Opòton ens ha pervingut de tenir el meu pare lligada a l'hort una mofeta, que solament ens coneixia i estimava a nosaltres, els de casa, i quan passava un [desconegut] el ruixava amb el seu pixum i van començar Opòton per ací, Opòton per allà, i ens va quedar el nom d'Opòton, que nosaltres hem fet tan digne que el tzin darrere no hauria quedat pas malament, com es veurà més endavant. "



El Poder de la Palabra
epdlp.com