Els gossos d'Acteó (fragmento) -en catalán-Avel-í Artís-Gener "Tisner"

Els gossos d'Acteó (fragmento) -en catalán-

"En Barjau era prou viu i va capir la invitació al diàleg. Va fer:
— Sí, s'han clavat una bona hòstia! Haurem d'anar a avisar els civils.
Ara en Folguera ja podia continuar la conversa. I ho va fer amb el to d'agressivitat que sentia escaient:
— Vés-hi tu! Jo hi pujo a fer el nas.
Va travessar la riera per la passera de pedres. En Barjau s'ho havia rumiat millor i va dir:
— Vinc amb tu; també ho vull veure de prop. Però de totes maneres em sembla que hauríem d'avisar els guàrdies.
— Ganes d'emmerdar-te! Cada dia ens faran anar a declarar, amb tota aquella conya dels testigos oculares. A mi que no m'emprenyin, tu! Que s'ho facin! Jo no he vist res!
— Doncs si a mi m'ho pregunten, no ho podré pas negar! I també t'ho demanaran a tu, per més que et dolgui.
En Folguera va haver d'admetre que en Quim tenia raó, però no ho va confessar. Va canviar d'orientació:
— És estrany que no s'hagi encès, oi? Quan topen a terra es cremen. Sempre he vist que anava així.
— Sí, és clar! Tu n'has vist caure molts, d'avions!
— No te'n fotis. Durant la guerra me'n vaig fer tips!
— I tant! Deu o dotze cada dia, oi? I els feies caure amb la teva escopeta, és clar! Ximple de punyetes! Els avions de guerra ja cauen encesos! Els del cine, són els que es cremen quan xoquen.
— Potser el foc començarà ara.
— No veig foc per enlloc. Anem-hi?
En Ton va clavar les darreres mossegades a la poma i encara en va endrapar el cor i va escopir els pinyolets. Es van posar a caminar plegats, xano-xano, cap a les restes de l'avioneta. La cua havia quedat dreta i enravenada, com la d'un escorpí a punt de fiblar. Al timó de direcció hi havia pintada una bandera, que en Ton Folguera i en Quim Barjau van dictaminar que era de la Creu Roja. Hi havia frgments d'unes lletres, però eren en estranger i cap dels dos no les podia desxifrar. S'havia esbotzat la porta del costat esquerre; dins la cabina hi havia tres persones, dues als seients de davant i una altra al de darrere. Aquesta era una dona que duia un suèter de color violeta, tot tacat de sang. Estava enroscada cap endavant. Els dos homes de les butaques davanteres feien com un sol cos sangonent. Les maletes, que devien anar en el compartiment badat darrere el seient de la dona, havien saltat amb la topada i s'amuntegaven, mig rebentades, al seu respatller.[...]
— Guaita aquesta maleta! No són bitllets de banc? "



El Poder de la Palabra
epdlp.com