Sota la pols (fragmento) -en catalán-Jordi Coca

Sota la pols (fragmento) -en catalán-

"Una nit, a casa, també van picar a la porta amb violència, i vam sentir una veu que cridava el pare. Era el tiet Pere, i el pare i la mare van anar corrents a obrir. Jo, assegut al llit, els sentia perfectament i, malgrat la confusió, vaig entendre que la mateixa onada que ja ens havia colpejat abans, ens tornava a caure al damunt. Vaig tenir una sensació completa d'immobilitat, un abandó absolut que m'impedia de llevar-me, de pensar, o de reaccionar d'una manera o l'altra. Tampoc no havia sentit mai parlar el tiet Pere d'aquella manera, fora de si, alterat, profundament seriós. Ell, que sempre tenia aquella reserva burleta...
«L'Esteve s'ha matat amb el cotxe!,», cridava, «s'ha matat...!»

No sé com ho puc saber, si jo era al llit, però estic segur que el tiet es picava el front amb les mans. Ja li havia vist fer altres vegades aquest gest quan alguna cosa el depassava: obria les mans i es picava el front amb els palmells. Aleshores la tieta Neli li deia que estava boig, que es rebentaria el cervell, però ell no li feia cas i es continuava picant el front fins que li quedava ben vermell... Doncs aquella nit em sembla que va fer el mateix. Jo el veig picant-se el front d'aquella manera, cridant que l'Esteve s'havia matat amb el cotxe, i el pare, lívid, tal com es posava sempre quan s'espantava, i la mare tapant-se la boca amb les mans, sense dir res.
«La puta que em va parir!», cridava el tiet, «quina mala sort!... Quina mala sort...!»

Llavors, no sé ben bé com, em van dir que em vestís, que el tiet havia tingut un accident, i en plena nit vam sortir al carrer.

Els carrers estaven buits, negres, en calma. No passava cap cotxe, i tots quatre ens vam posar a caminar de pressa en direcció a casa del tiet Pere. El pare tenia la cara molt blanca, com de fantasma. La mare s'havia posat una faldilla que a mi em semblava més llarga del normal. Jo duia una camisa clara i els pantalons foscos. Les finestres de les cases eren totes apagades. Hi havia una lluna petita i pocs estels.

«La nena Esther ha anat a buscar un taxi...», va dir el tiet Pere mentre caminàvem.

«I ens durà a Castelldefels?», va preguntar la mare al cap d'una estona.

«Suposo que sí...», va respondre el tiet.

Era estrany travessar aquella pau dels carrers, abatuts per la tragèdia. Jo potser no m'acabava d'adonar completament el que passava, però d'una manera o l'altra tenia la sensació que la mort ens encalçava acarnissadament. I, això de banda, es mirés on mirés, tot era lleig, sòrdid i sense llum. El pare del Daniel a la presó, la cama malalta del Perico, els morts de l'hospital, la brutícia de la casa on vivia el César, el posat malaltís que sempre feia el Miquel per culpa d'anar tant a missa, els problemes del Joanet, els qui havien perdut parents durant la guerra... I ara l'oncle Esteve, em deia, s'ha matat amb el cotxe... Què volia dir que s'hagués matat amb el cotxe?, em demanava. On havia passat allò? Com és que havien avisat l'oncle Pere? Sabia que cada una d'aquestes preguntes tenien una resposta fàcil, però no em veia amb cor de donar-les. Viure, recordo haver pensat exactament això, era com anar en una barca i remar a contracorrent. Un riu turbulent d'aigües negres ens arrossegava en una direcció i nosaltres ens hi oposàvem. Hi havia moments de calma, però n'hi havia. De vegades tot era ple, de vegades tot era buit. "



El Poder de la Palabra
epdlp.com