|
La patria -en catalán- "A Déu siau, turons, per sempre á Déu siau; O serras desiguals, que allí en la patria mia Dels nuvols é del cel de lluny vos distingia Per lo repos etrern, per lo color mes blau. Adéu tú, vell Montseny, que dés ton alt palau, Com guarda vigilant cubert de boyra é neu, Guaytats per un forat la tomba del Jueu, E al mitg del mar immens la mallorquina nau. Jo ton superbe front coneixia llavors, Com coneixer pogués lo front de mos parents; Coneixia també lo só de los torrents Com la veu de ma mare, ó de mon fill los plors. Mes arrancat després per fals perseguidors Ja no conech ni sent com en millors vegadas: Axi d´arbre migrat á terras apartadas Son gust perden los fruits, é son perfum las flors. ¿Qué val que m´haja tret una enganyosa sort A veurer de mes prop las torres de Castella, Si l´cant dels trovadors no sent la mia orella, Ni desperta en mon pit un generos recort? En va á mon dels pais en als jo m´trasport, E veig del Llobregat la platja serpentina; Que fora de cantar en llengua llemosina No m´queda mes plaher, no tinch altre conort. Pláume encara parlar la llengua d´aquells sabis Que ompliren l´univers de llurs costums é lleys, La llengua d´aquells forts que acatáren los Reys, Defenguéren llurs drets, venjáren llurs agravis. Muyra, muyra l´ingrat que al sonar en sos llabis Per estranya regió l´accent natiu, no plora; Que al pensar en sos llars no s´consum ni s´anyora, Ni cull del mur sabrat las liras dels seus avis. En llemosí soná lo meu primer vagit, Quant del mugró matern la dolça llet bebia; En llemosí al Senyor pregaba cada dia, E cántichs llemosins somiaba cada nit. Si quant me trobo sol, parl ab mon esperit, En llemosi li parl, que llengua altra no sent, E ma boca llavors no sap mentir, ni ment, Puix surten mas rahons del centre de mon pit. " epdlp.com |