L'ombra de l'altre mar -en catalán-Joan Margarit

L'ombra de l'altre mar -en catalán-

"Hauràs de tornar a escriure
l'obscur epíleg de la teva lògica,
ja que ignores, encara, noms d'ocells
I d'eines oblidades de conreu.
El déu de les mans buides ha tornat
cercant el que no has escrit encara.
Hauràs de prendre al desencís la pròpia,
desitjada grandesa, ja que, sempre,
a les teves històries hi surten
columnes i ponents,
un vell costum de solitari.

Recull el patrimoni del matí
damunt la sorra on els petits cargols
mostren la simetria
de l'espiral, centre de llur bellesa.
Mira dins teu: petxines de la nit,
nacre de la claror, roc del silenci.
Tot trencat per tempestes de la llum
i retornat amb cura a les arenes
d'aquest tardà coneixement de tu.

No hi ha aparat en el ponent, a l'illa.
Queda un verd tendre als ametllers i parres
i un argentat llunyà a les oliveres.
Els murs de pedra tenen transparències
d'oblit i el cel, il.luminat pre l'aigua
immòbil però viva dels aljubs,
té el color exacte de la tolerància.
Sols queden breus esclats als llocs més alts,
com aquesta flor roja al magraner
que s'exalta amb el raig de sol que sotja
durant un temps molt breu entre uns balustres.
No hi ha aparat en el ponent. Conec
la dignitat d'aquestes hores baixes.

Graduaràs la llum
i tu seuràs a l'ombra.
Si obres o bé ajustes porticons,
si corres una mica les cortines.
Potser també encenent algun dels llums
en un racó perdut. Si ho fas amb cura
podràs aconseguir de formar part
de la penombra i rebre les visites.
Però si hi ha un bell rostre entre els qui vénen
i tots en són de bells els que tu estimes -
obriràs les finestres
perquè la cambra s'ompli de la música
que fa la llum en colpejar el silenci.

Oh, com m'estimo aquest profund silenci,
quan tot resta suspès però tranquil
i sense desitjar cap desenllaç.
Un cec ahuca els gossos de l'atzar
i l'aiguaneix dels mots travessa ocult
vilorda i sotabosc. Amb fil d'aguait
com un estel de nit sostinc la lluna.

Oh, com m'estimo aquest profund silenci
tan ordenat i clar, fet de maons
de silenci tan ben aparellats.
Ell ablaneix aquesta por de segles
que m'espesseix la sang. Paüra d'ésser
com un dau que a la taula d'un vaixell
rodola sol amb el vaivé del mar.

Vinyes de malvasia i macabeu
de les clares cançons que la teva àvia
et cantava al crepuscle, quan tornàveu
al llarg de la riera, vora els horts.
Al filat de la mort hi ha llençols
prop de l'obscur racó d'un safareig,
però el silenci i prou és qui t'honora
si recordes la brisa entre les canyes,
la puresa de l'aire de secà
i les cançons on, cap al tard, sortien
vinyes de malvasia i macabeu.

Onsevulga que siguis, les paraules
recordaran la mar si hi ha memòria.
Recordaran aquests ponents que esclaten
a la muralla blava de la tarda.
Recordaran aquest taüt de sol
a la plaça oblidada del migdia.
Recordaran lladrucs llunyans.
Res mai no oscarà el fil d'aquest silenci
i arreu trobaràs l'illa si llampurna
claror de nit d'estiu ens els teus ulls.
No oblidis que on tu vagis trobaràs
un port en una mar on tot fa cap.
I que hi ha unes drassanes on fa temps
es basteix un vaixell amb el teu nom.
Onsevulga que sigui el port on moris
en altre mar recorda't d'aquest mar. "



El Poder de la Palabra
epdlp.com