El fill que no torna (fragmento), de Pàgines viscudes –en catalán- "Anaven passant els dies i no venia carta del front. Als pobres pares no els era permès de passar cap inquietud, perquè això ja se sap. De vegades es triga molt a rebre la carta. Tothom sap d'un a altre conegut que després de tants dies o de tantes setmanes (posats a tranquil·litzar no ve pas d'un mes) de silenci, havien rebut carta del fill, quan ja es pot dir que l'havien plorat per mort. Finalment, però, arriba la carta... Una carta... No pas la carta esperada, sinó la carta temuda. De vegades aquesta carta, missatgera de la mala nova, no gosa arribar de dret. La reben uns altres pares que tenen també un fill al front; un fill que ha vist caure el vostre... Unes veus, uns rumors van arribant a l'oïda dels pares desventurats, precedint l'amargosa veritat. Després arribarà la carta que, ja abans d'ésser oberta, et diu que no és la mà del teu fill que ha escrit l'adreça del sobre. El pobre pare ja no té cor per a obrir-la. La trista mare, encara menys. Però ¿i si fos que ens diguessin que no és mort, que només està ferit?... No ho creu, no; però la idea ha travessat llur enteniment com un raig de llum, i de seguida els dits tremolosos del pare esquincen el sobre. A la primera paraula ja comprèn que la carta no diu res de bo. A la signatura, un nom desconegut: ¿Un company del fill que va recollir les seves últimes paraules, potser? No; no hi ha últimes paraules. La carta del bon company, que s'ha fet un deure d'avisar la família, ho diu ben clar. No hi ha últimes paraules. "Les ferides varen ésser tan terribles que el van deixar mort a l'acte..." La mare arrenca en un gran plor. El pare, el cap entre les mans, una amarguesa de fel a la boca, murmura, com si respongués a aqueixes paraules: -No. Les ferides més terribles no són pas les que deixen mort a l'acte; sinó aquelles que t'esberlen el cor i t'ho destrossen tot a dintre teu, tot deixant-te, irrisòriament, la vida. " epdlp.com |