Antònia Vicens Clar com un mirall (fragmento) –en catalán- "Però llavors, quan mira de fit la néta, en comptes de recollir un somriure d'agraïment, creu copsar-li una preocupació molt fonda surant per dessota d'unes galtes xuclades i d'uns ulls enfonsats dins cèrcols groguencs. Ben igual que la seva dona cada vegada que s'havia quedat embarassada. Hi deu haver, pensa, alguna fotografia seva en estat de bona esperança per dins algun calaix. I de sobte l'escena li arriba netíssima, sense rastre dels cosmètics amb què se solen maquillar els records. També sense pins i sense garriga. Era en un tros de terra dessolada, sota d'un cel de colors aspres amb caps d'animals degollats surant a la deriva, que abrivat com un ruc, va tirar en terra l'al·lota més rica i més sol·licitada per tot el poble, i la va muntar. Na Marina fa senyes al jove, qui, falaguer, es va acostant. Quan l'avi el veu de prop, l'estómac se li regira. El mateix posat de fatxenda sense escrúpols que tenia ell a la seva mateixa edat, aquest mirar de front, desvergonyit, sense traves. El jove li allarga la mà amb un somriure que a ell li sembla clar i desafiador com un mirall. Però en comptes de reptar la seva pròpia imatge, treu el ganivet que sempre dur dins l'infern de l'americana i l'hi endinsa enmig del pit. El jove primer tentineja, llavors cau tan llarg com és amb una expressió de llunyania i estranyesa que ningú no dubta que se'n va de dret a l'altre món. (Ara que dos policies s'enduen l'assassí, aquest es gira cap a na Marina, que està palplantada amb la boca plenda d'exclamacions que no li surten; li diu: —No pateixis, estimada. Feia molt temps que em volia suicidar. " El Poder de la Palabra epdlp.com