El far (fragmento) -en catalán-Maria Carme Roca
El far (fragmento) -en catalán-

"Les ones els aixecaven i els tornaven a submergir. Aprofitaven les pujades per respirar i agafar forces per superar la següent embranzida. L’espessa cortina de pluja impedia veure res, era impossible situar-se. Temien ser engolits mar endins, s’havien convertit en una joguina de l’aigua.
Un cop de mar carregat d’enveja i traïdoria els va separar i el crit de tots dos va estripar l’aire.
Ella es va trobar sola, només envoltada de mar. A distància li semblava entreveure l’ombra del far, però tal vegada era un miratge.
No sabia quanta estona feia que era a l’aigua, barallant-s’hi. El mar era gris, escumós, ple de ràbia. A contracor, perquè sense ell volia enfonsar-se, surava. L’onatge embravit la mantenia en la línia de flotació. Començava a vesprejar i la va envair la basarda.
Defallia, s’abandonava a la seva sort quan l’instint de sobreviure va córrer al seu auxili. Era la riba, el que distingia? No tenia res a perdre, va aprofitar la força de les onades i es va deixar endur.
El mar la va escopir a la sorra com una deixalla.
Tremolant d’angoixa i d’impaciència, es va incorporar i va intentar copsar l’entorn entre la tempesta. Amb avidesa, amb l’únic objectiu de retrobar-lo. Però res. Ni rastre.
Va esperar inútilment després de proferir precs i venjances.
Va albirar el far, que continuava dret. Com sempre. Immutable. Com un déu. Qui ho sap, si l’havia recol·locat una altra batzegada.
On ets? On ets?
Vençuda, presonera de la impotència, va caure de genolls damunt la sorra mullada. Amb els braços abraçava el seu cos xop, embalbit de fred, exiliat de tota esperança.
Primer, va ser com una bufetada imprevista. Després, intuir la veritat es va convertir en un premi estimulant. La Diana Cabrera se’n feia creus de com era possible que no se n’hagués adonat abans, si les havia vist un munt de vegades, aquelles fotografies.
Inconscientment, va agafar fort la mà de la seva parella, d’en Maurici.
Cap d’ells dos no es trobava a gust en aquella celebració, però s’havien resignat a ser-hi, perquè en certa manera no se’n podien escapar.
L’August Vidal, l’avi de la Diana, complia cent anys envoltat de la família, dels membres més directes. I del Guillat, el pastor alemany que semblava acaparar tot l’afecte de l’homenatjat.
Anar a casa del padrí August, a Amposta, era com anar a fer un examen del qual sabies que no sortiries aprovat. La Diana, amb gairebé quaranta anys, era prou adulta, però encara necessitava el vistiplau de la família, d’aquell avi que mai no se l’havia asseguda a la falda i, sobretot, de la seva mare, la Cinta, per qui sovint se sentia criticada. "



El Poder de la Palabra
epdlp.com