Joaquim Soler Laberint sense (fragmento) –en catalán- "Malgrat que podia ben bé no entrar-hi, inventava pretexts: mira que passar la formosa diada del teu sant dins un laberint! I d'altres. Però si fet i fet llagrimoses cartes maternes de posa't la bufanda, mira els altres nois. Ni abandonava un amor etern, d'aquells que en temps dels colls durs s'enriquien dia rere dia, com els formatges que s'han de menjar podrits per assajar lleugerament el propi procés definitiu. Ni una fortuna feta amb suor impròpia, d'aquestes que asseguren que donen de menjar a tantes famílies. Ni la tiranització d'un fill ros i de cos perfecte, un d'aquests petits monstres bells que et fan el favor de fer-te sentir cada dia menys tu. Si us he de ser franc, encara no entenc ara per què vaig dubtar. Jo no podia servir per a res, més ben dit, no volia servir per a res, ni proposar-me res, ni anar a res. A veure, què abandonava? Uns quants pèls del crani? Uns escamarlans del sopar a mig acabar? Una col·lecció de papallones i taràntules dissecades? Uns quants litres de secrecions diverses? El tàmax d'un amor que es florí definitivament al tercer pis de la Torre Eiffel? I què? Si a dretcient no volia tenir res! Si fins i tot els vells assolellats m'escopien quan els insultava ignominiosament. Fent moviments de contorsionista podia veure o endevinar quelcom entre els barrocs barrots i les abundoses altes herbes salvatges. Quasi sense voler, finalment vaig prémer el polsador (si ho hagués fet abans, oh germanets estimats!, us hauria estalviat preludi tan confosment assolit). Passava el corrent, una forta fiblada em recorregué tot el cos, i vaig sentir primer una i després milers de campanes i una música de llapis de colors. Eren els tubs d'orgue de Joan-Sebastià, les tendres carícies de les ventafocs de Persèpolis, un llamp de tebeo. El primer passadís naixia entre flocs de matolls plens de nius d'aràcnids. Les parets eren negres. Només el meu cos entrava al Laberint de Canvis. " El Poder de la Palabra epdlp.com