Muriel Villanueva Rut sense hac (fragmento) –en catalán- "El mirall, sempre el refotut mirall. Vertical i estret, sense marc, vesteix una de les quatre cares de la columna inútil que fa nosa al centre de la meva habitació. O almenys així el veia aleshores. Fa dos anys encara feia allò de no mirar-m’hi ni de cua d’ull fins que no estava vestida, molt vestida. Em canviava de cara a l’armari, aquell armari habitat pel caos, i sabia que podia triar la roba amb tota la tranquil·litat del món, perquè jo mai no comprava ni em deixava regalar cap peça perillosa. Jo, teixits gruixuts i formes amples. Aquell dia començaria a cursar el meu batxillerat artístic a l’únic centre de la ciutat que l’oferia, força lluny de casa, i hauria d’agafar sola l’autobús. No hi coincidiria amb cap antic company, i serien pocs els que trobaria a faltar. Acostumada a anar a l’escola de tota la vida caminant i vigilant dos germans més petits, l’aventura prometia. Vaig tancar les cortines abans de treure’m el pijama i el vaig llançar al costat del Koda, que sempre m’havia guardat el secret. Després em vaig posar uns texans i una samarreta rosa de màniga curta que, a partir d’una costura horitzontal a l’alçada del pit, queia en una cascada d’ondulacions verticals fins més avall del pubis. El teixit pesava prou per no aixecar-se amb el vent. Un cop vestida, vaig encarar el mirall per comprovar que, si em girava bruscament o aixecava els braços al màxim, ningú no em veuria la cintura ni el tors, la meva panxa xacrosa travessada per la cicatriu vertical que em baixa de l’estèrnum al melic i pels altres tres solcs horitzontals que arriben fins a l’esquena. Em vaig posar a fer saltets per confirmar que la samarreta no em delataria, que no s’aixecaria mai prou per mostrar a ningú el meu tronc asimètric, mancat del tros que, com una mossegada, un cirurgià em va prendre en un quiròfan gèlid per salvar-me la vida pocs dies abans que jo fes els cinc anyets " El Poder de la Palabra epdlp.com