Arnau Puig Joan Brossa, qüestions sobre codi lingüístic (fragmento) –en catalán- "Una lectura i reconsideració meva, tardana, de l’obra de Joan Brossa i del seus llenguatges m’ha fet pensar que potser caldria considerar la qüestió del llenguatge no com un capritx sinó com una necessitat. Hom no parla i escriu segons la seva voluntat o atzar – que sembla el més evident – sinó que parla, escriu i s’expressa segons accepti el que li proposa la societat en la que viu. Hom és, sempre, amo de les seves pròpies decisions – el romanticisme com a gènere expressiu ho va presentar i mostrar ben clarament. De sobte, Bonaventura Aribau, que treballa a Madrid vers el segon quart del segle XIX, experimenta en la seva intimitat que dins d’ell hi ha quelcom que no és precisament l’entorn que el conforma i el delimita com persona social sinó que entre tot plegat – la vida sencera inclosa - sorgeix a la seva intimitat un neguit que el fa reflexionar pregonament sobre ell mateix i s’adona que ell té, està en possessió d’unes altres arrels, que pot escoltar, estar-hi amatent o simplement deixar-les de banda. El que li sorgeix de les “entranyes (obvi és una expressió indicativa) és que pensa i resa amb una altra llengua, des d’unes altres coordenades que aquelles que constitueixen la seva vida social normal. En llemosí sonà lo meu primer vagit /... en llemosí al Senyor pregava cada dia, / ... Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit, / en llemosí li parl, que llengua altra no sent, / e ma boca llavors no sap mentir ni ment, / puix surten mes raons del centre de mon pit. Això simplement significa que ell és una persona conscient que té moltes més vessants interiors i amb possibilitat d’expansió exterior que les que li mostra o atorga la seva vessant social, l’única que, pel que sigui, ha pres en consideració i reté en primer terme. Amb altres mots és el que reconeix Espronceda a “Canción del pirata”: ¡Sentenciado estoy a muerte! / Y yo me río; / no me abandone la suerte / y al mismo que me condena / colgaré de alguna entena, / quizá en su propio navío. Indicant que els altres són la meva, de sort; jo sóc qui els fa ser. O com també assenyalava Ausiàs March, encara en terrenys més subtils i pregons i en un altre pla mental i sensible: d’amor ne sent més que ne sé. " El Poder de la Palabra epdlp.com