|
Els colors de l’aigua (fragmento) -en catalán- "La Rambleta també era a les fosques. Els de l'ajuntament havien fugit el dia abans i no havia quedat ni el sereno que encenia els fanals. Pau Benavent caminava parsimoniosament sota els plàtans ressecs que aquell hivern s'havien deixat d'esporgar. La teranyina de branques li semblava l'avantsala del llarg túnel per on discorreria la vida de Vinyes de llavors endavant i es preguntava quin paper hi havia de fer. Quin paper hi havia fet aquell Ferran Benavent, vingut de vés a saber on, que va comprar el casalot sobre el riu després de la reconquesta borbònica? La nit era freda, però s'adonà que encara ho era més la solitud que se li arrelava endins. Amb portes i porticons barrats, Vinyes de Savall era un poble rendit a la mort. L'única llum era la dels reflectors dels jeeps que feien escorcolls minuciosos. L'únic soroll era el de les petjades militars i el retruc dels picaportes. Això no obstant, ningú no va fer cas del personatge sinistre que deambulava pel mig de la Rambleta. Van preferir de passar com si no el veiessin, no fos cas que li donessin l'alto i es trobessin amb l'espectre de la mort. Els del poble també van ignorar la passejada. Només algun marrec que no podia estar-se de vigilar el carrer per un fil de finestra, va créixer convençut que aquella nit, a més de l'horda de boines i turbants, els havia visitats el general Bum-Bum.... [...] A can Benavent, l'any cinquanta va començar com un silenciós compàs d'espera de la vida i de la mort. Sense un pare que vetllés pel patrimoni i sense un germà que li fes la guitza, Pau Benavent es podia esplaiar amb l'embriaguesa de qui ho té tot a les mans. Podia pujar al mirador i comptar les rengleres d'ametllers, mentre s'afigurava enllestint els tractes amb llogaters, parcers i masovers, i després, quan ja estava segur que la hisenda prosperaria sense la seva mirada, es veia parlant amb en Delfí Barbat per encomanar-li els interessos a la Borsa i per donar-li les darreres instruccions necessàries per mantenir la clientela del despatx, que el noi ja és espavilat, però sempre haurà de tenir algú al damunt que li digui per on s'ha d'anar. I no hi fa res, jo ja et trucaré cada setmana, i els més pesats que s'esperin, que de tant en tant ja faré una escapada. I en Delfí li diria amén, sempre amb el posat de bon jan, i ell agafaria el tren de París. Però abans d'arribar-hi premia la clau d'alarma i aturava el tren en sec. Ja no valia la pena de somiar París. La ciutat ja no era el cau de la bohèmia eixelebrada i exultant. La guerra havia escombrat la gratuïtat dels artistes i només quedava espai per a l'existencialisme d'homes com Sartre i Camus. " epdlp.com |