|
La vall de la llum (fragmento) –en catalán- "La majoria de les vegades, quan parlava, no l’enteníem. S’esforçava a dir alguna cosa, però no li sortia la veu. No podia articular les paraules una darrere l’altra. De fet, l’avi ja havia començat a morir el juny de l’any 2018, abans que el portéssim a la residència. Aquella seva primera mort la va decretar el cervell. El cos trigaria encara gairebé dos anys a tirar la tovallola. Dos anys en què a nosaltres ens semblava que ja no hiera del tot. Responia als estímuls físics de l’afecte, el gust pel dolç, una reacció violenta contra el fred i una quasi obsessió pels records d’infantesa. Parlava poc, però parlava. Érem nosaltres, els que no l’enteníem. Els avenços mèdics apunten que, ni en els moments en què el cervell està més desgastat o afectat per una malaltia neurodegenerativa, no es perd l’autoconsciència. És a dir, mai no es perd la capacitat de percebre’s a un mateix com un subjecte individual. De fet, els científics han observat que, quan un cervell està en repòs, tendeix a regenerar-se. Per tant, és quan les persones estem tranquil•les o badem de manera relaxada que refermem la percepció del jo. És el que en diuen «xarxa de funcionament per defecte», que es manté en els malalts d’Alzheimer i Parkinson. Per tant, el meu avi semblava que no hi era, però potser en el seu silenci i en la seva mirada a l’infinit hi havia una autoconsciència més forta que mai. Potser la mort ja és això: parlar i que no t’entenguin. Que un tel t’embolcalli les paraules i les faci incomprensibles. Un llenguatge del més enllà, només apte per als que ja han traspassat l’última frontera de la vida. I que fa impossible la comunicació amb les persones més properes. " epdlp.com |