|
Quinqui connection (fragmento) –en catalán- "Va haver d’agafar l’escala i pujar fins al darrer esglaó per arribar dalt de l’armari i treure la planxa. La podria haver guardat més a mà, és clar, però el cau era tan petit que tot havia d’estar molt endreçat si volia aconseguir un mínim de disciplina. Què voleu que us digui, tampoc menjava carn tan sovint i només feia la bugada un cop cada quinze dies, així que no tenia gaire sentit deixarla a mà. Avui hi havia hagut sort, hi havia hagut cursa de bous a la plaça i un dels toros havia esventrat un cavall, cosa que feia anys que no passava, així que havia aconseguit un parell de quilos de carn fresca que omplirien el congelador escàs durant una bona temporada. Havia decidit retre’s un homenatge aquell mateix dia, i per això estava buscant la planxa. La gent és cruel de mena i ningú no li’n deia mai pel seu nom. Per a tothom era en Miguelito el Corto, un pobre home que s’havia quedat en un metre quaranta d’alçada. Ell sempre feia la mateixa conya i assegurava que li pesaven tant els collons que havia estat imposible créixer més. Qui no es consola és perquè no vol. Va endollar la planxa, va obrir l’única finestra d’aquella golfa on et congelaves a l’hivern i et rosties a l’estiu i va esperar que estigués ben calenta. Va posar el tros de carn damunt d’un plat i hi va aplicar la planxa. La casa de seguida es va omplir d’una olor boníssima. Va girar la carn, hi va tornar a aplicar la planxa i així fins a tres vegades de cada banda. Va pensar que aquest cop l’hauria de netejar millor, si no volia dur taques de sang a la camisa. Va afegir-hi una mica de llimona, pebre i sal, va obrir unes patates de bossa i l’enèsim cartó de Don Simon i es va disposar a fotre’s un banquet. Tenia sort de poder treballar a la plaça de bous els dies que hi havia curses. Li donaven mil duros per tota la jornada de feina. Repartia coixinets per totes les localitats perquè la gent no notés tan dur el formigó, després anava per les grades venent refrescos i llepolies i en acabar encara ajudava a netejar. Els mil duros s’allargaven, si hi havia sort, amb les propines dels espectadors, que tot sovint eren estrangers que no tenien ni puta idea de l’art del toreig, que només volien continuar bevent cerveses sense parar i en tornar a casa explicar que havien anat als toros com el Hemingway. Si l’atzar ho volia, en Miguelito s’emportava a casa algun tros de carn de segona o de tercera dels toros que acabaven morts a la plaça i que no es podien col·locar a ningú més. L’endemà de la cursa de bous el mesón que hi havia a tocar de la plaça oferia indefectiblement cua de bou en els plats de la carta i estofat si hi anaves de menú. A en Miguelito, els diners li cremaven a les mans, tot sovint pagava els deutes i llestos i, si no hi havia creditors, els aprofitava per fomentar la cirrosi. " epdlp.com |