Reflexió de la llum –en catalán- "Desar la llum com una tela antiga amb el paper que calla en el calaix i obrir la veda de paraules certes entre panteres negres com un puny. Cercar en el mapa de les mans camins tenaços cap a llavis lents; tocar la sal del cos i fer-ne ribes on encallar les pors i els seus inferns. Podrir la fosca i veremar-la tota, batre el silenci a cops com l'animal lligat al sac d'un sacrifici breu; no tenir res, però pensar com Déu, infondre aurores brunes als teus peus. T'he pensat com un trànsit: riba emergent que emploma la carn amb el ciment, l'anhel de veure i veure't en dunes de ciutat damunt d'un llit que emprima les teles seduïdes com el mirall d'un camp nevat de primaveres. T'he pensat com un àmbit ateserat per rebre el llevat i la sal portats d'una altra terra. T'he pensat com l'audàcia justadora de l'au filadora de l'aire en un cercle tancat. M'he vestit per pensar-te en l'ombrívola cambra com qui vol quietament subornar el seu present i fer-ne recordança. T'he pensat com la llum. Com un nanser lacònic a qui el treball no venç i fa créixer una nansa fins a guardar-hi l'or errívol de la lluna quallada com un lacre; així ensonyat pel mar, faig créixer un llarg poema on ensivello els dies que cauen escatats de tots els seus silencis brillants i salabrosos. I no m'empeny un far ni la fatiga em mena: com al nanser, la vida em va xisclant la mort, car he perfet els límits des d'una sola riba. La pell de la terra i la pell de l'aigua, l'oreig dels segles segant-ne els ventres: escuma i còdols sense infantaments. Prendre la terra com una donzella; fingir el desig del pubis blanc de l'aigua, encara fatigat de tantes entregues fugitives o precipitades. Donar-se per l'escassa redempció d'un llarg aprenentatge: voler-la envelleix una mica. La terra, tèbia com préssec, allarga dits d'arena i es desaprèn el cos, enfondida en la volença d'un cansament desatès. La pell de la terra o la pell de l'aigua. El blanc és el color de la despossessió. " epdlp.com |