Antoni Morell Set lletanies de mort (fragmento) –en catalán- "De sobte, per un carreró que voltava l’església es sentí una remor. Aparegueren dos agents del servei de policia, al mig «ell», i darrere, els altres dos guardians de la justícia. A la porta de l’església, per impedir la possible fugida del presoner, dos guàrdies més. «Ell» anava amb el cap cot, les mans, amb les manilles, al davant, sobre el sotaventre, afermats els peus amb dos grillons que tot just el deixaven caminar. Portava un gec negre, de vellut. Una boina suada li amagava els quatre cabells. Quan l’havien anat a cercar, el trobaren endormiscat i, per això, ara assajava de fregar-se els ulls a fi de netejar la mica de lleganyes que se li cargolaven a les parpelles. Havia passat una mala nit perquè havia menjat una truita de ceps —una concessió especial dels jutges— i un plat de ceba amanida que el feia rotar tot sovint i li enviava des de l’estómac una bilis agrosa. Havia passat la nit amunt i avall de la cel·la, s’endormiscà, ajagut a la palla. Així el trobaren els agents. Els jutges arribaren de l’altre cantó de la plaça, per un carreró estret, paral·lel a aquell pel qual ell caminava. Eren gent de cara roja, amb petites venes blavoses que s’espargien pel costat de les orelles i del nas, les quals, quan respiraven, s’inflaven com si volguessin explotar per buidar el seu contingut. Un parlava gavatxo, els altres la llengua vernacla i, a gairebé tots, els penjava un caliquenyo cargolat que pudia malament. Gambeto i tricorni, corbata i sabates negres, camisa blanca, segons demanaven l’ús i el costum més exigents per a tots els actes oficials, fins i tot per condemnar la gent a morir i per occir aquell que havia matat un germà, sang de la seva sang, tal com havia dit un dels jutges: Els dos fills de la mateixa santa mare." El Poder de la Palabra epdlp.com