Antoni Vives I demà, el paradís (fragmento) –en catalán- "«Vols dir que ets viu?». Les mosques volaven a prop de la boca d’en Manel Berenguer, clivellada pel pas del temps. Va moure l’espantall que aferrava amb la mà dreta. En fer el gest, li va caure damunt de les palmes seques escampades per sota de l’hamaca. Va prémer els llavis. «Ets vell, però ets viu, sí», va pensar. Va allargar la mà per recuperar-lo, però li mancà la força per agafar-lo. Va somriure i deixà que les mosques se li acostessin definitivament a la boca, als narius, a les orelles. Tancà els ulls. Que li poguessin dipositar els ous a les pestanyes, als lacrimals, li provocava un fàstic que li revoltava els budells. Sentir-ne el zumzeig sense fer-hi res, donar-se, retre’s als insectes més bruts, feia que el cos es trempés, que l’esperit es revoltés, per molt que la força l’hagués abandonat, que la voluntat li hagués desaparegut feia setmanes. «Segur que ets viu?». Les mosques sotjaven segures les comissures dels llavis, barrinant amb les ventoses xucladores els porus llords del malalt. Quan havia arribat a l’Àfrica, en Manel havia vist aquella gosadia de les mosques en els nens guineans de ventre aferrat a l’esquena, i també ho havia vist a casa, a Cadaqués, en els fills de les famílies pobres, els que no pujaven a l’escola perquè havien d’ajudar l’avi al tresmall. Després va haver de marxar per sempre del poble, perquè hi ha coses que són per sempre, i no només la mort que ara el rondava acompanyant el zumzeig de les mosques, sinó la desgràcia, el contratemps que és la vida, com havia constatat al cap dels anys. «Sí, Manel, ets mort, ben mort»." El Poder de la Palabra epdlp.com