|
La sirena (de Cap al tard) -en catalán- "Jo sé una cala profunda on habita el vei-marí; el rocam que la circumda perfuma l´olor de pí. El pescador solitari s´asseu damunt el penyal i amb sos ulls de visionari mira l´aigua del fondal. En la cala moradenca l´ombra d´horabaixa creix, i el crestall només se trenca si a flor d´aigua surt un peix. La calor de l´estiuada és febre de voluptat sota la pell bronzejada del pescador ensonyat. L´atrau l´ona que tremola; desnua el cos indolent i se tira dins la gola de l´antre fosforescent. S´espolsa, braceja i xala amarant-se de frescor... De sobte veu en la cala una estranya lluentor. És l´escata d´una cua que la mar torna engolir; llavors d´una dona nua veu el buste alabastrí A flor d´aigua el pit rosseja, se bada el llavi vermell, i perles de llum goteja la negror de son cabell. Ell l´encalça, l´abraona i besa son llavi humit; ella un instant s´abandona amb el cos mig adormit. Mes la cua que esgarrapa, se revincla i tiny de sang el pescador; i s´escapa la sirena de cos blanca. Ella és d´una raça morta la sola que sobreviu; ella de la xarxa forta lliberta l´eixam catiu. Ama el cor de l´aspra timba on penetren les marors per la cova que les nimba de fantàstiques clarors... Ama, en la quilla sospesa, encomanar amb les mans la divina unbriaguesa al vaixell i als tripulants. Ama l´Angelus que plora en els ecos de la mar... Mes se plany des d´aquella hora que un bes d´home va tastar. Un desig ardent la fibla com al pescador mateix, i en la cópula imposible somnia la dona peix. " epdlp.com |