La Pau -en catalán- "Lo darrer glop de fum lo vent s’emporta; penja en les branques de la vella alzina lo tacat esquinçall d’una bandera, i en les primeres ombres s’embolcalla lo regiment que surt de la planura. Mostrant rosada, perlejant com llàgrimes, entre les roques lo llorer cimbreja. S’ou al lluny lo timbal; la nit s’acosta, i, en lo fons de la vall, erm i trist resta lo solitari camp de la batalla. La fosfòrica llum d’un raig de lluna damunt lo bronze d’un canó reflecta, i, ensems que trista sa claror escampa, mostra ferida al mig del cor la dolça, la santa Pàtria, sens alè de vida. La sang vessada li ha tacat la púrpura; pel cop, sense pietat, torçat lo ferro, li ha dat corona per sa testa altiva; encara estreny l’acer; ses negres trenes marcides fulles de llorer adornen, i en sos ulls, abrusats pel plor, s’hi veuen roges espurnes de la llum de glòria. Mes no és la Pàtria de los pobles reina, la santa verge de los cors volguda, la morta és ara, que la nit endola, los corbs aguaiten, i la tomba espera. Ni una veu, ni un sospir! En l’ampla plana ni un fill que plori per la mare morta, ni un so llunyà de l’atabal de guerra per la madona que an el món un dia feia estremir quan sa bandera alçava. A on van los fills que agonejant la deixen? A on va l’ensenya que lo vent fa moure? A on van les armes que argentades lluen il·luminades per la roja posta del sol de glòria de la trista Pàtria? Potser lo corb, que pren volada i xiscla, ho sap quan, ran de terra, al camp s’acosta, i, son bec esmolant, escull sa presa. Potser ses ungles al clavar ab ràbia dant a los vents de sa victòria l’himne, dirà qui ha mort a la gentil madona. Entre foscor, dret a lo camp devalla; oïu son aleteig... S’acosta... Toca ab ses ales, passant, les verdes fulles del cimbrejant llorer, i les arrenca. Cap a la morta va; mes, de cop, xiscla, esporuguit retrocedeix, s’esvara, «No és morta!», crida, i a l’espai se’n torna. No és morta la madona; el braç aixeca, obre sos dolços ulls, deixen sos llavis que passi novament l’alè de vida. No és morta; ha suspirat; llençant sa queixa brolla el plor de sos ulls... Ai, trista Pàtria! Que et torni la suor de l’agonia i lo fred de la mort si a plorar tornes! Cerques tos fills ab delirant mirada i els crides ab ton clam? Olvides, trista, que ha de confondrer de ton dol la queixa ab fondos crits que de mils cors de mares surten i cerquen l’eternal justícia? Calles? Escoltes? Eixa veu, eix himne que lluny ressona, la remor de palmes, la brillant claredat que el cel reflecta, la llum de ditxa que lo món recobra, què són i què t’han dit que tes mirades com ans relluen per lo goig enceses? Què són i què t’han dit? Per què murmures un nom que tota et fa estremir de goja? No digues que és la Pau. Fóra més trista i més esglaiadora la tempesta si es sentís la remor dolça de l’aura quan lo mistral rebassa les alzines. No digues que és la Pau ni l’esperança de recobrar-la un jorn. Calla i espera. Quan no es pinti la molsa de les roques més cantelludes ab la sang vessada; quan no trobi la rella en tes planures les bales soterrades i los ossos dels braus soldats, que per a sempre jauen; quan fini l’odi en tots los cors, i olvidi ton poble, treballant, lo nom de Guerra, parla de Pau, i la crudel vergonya potser no tanqui ab son segell tos llavis. Parla de Pau quan, prepotenta i lliure, de genolls en la terra de la Pàtria, pugues cridà’ a la Llibertat, i dir-li que és digna d’ella ta nissaga heroica. Parla d’amor i de pietat quan degui càurer lo ferro que castiga i cura; quan lo perdó de la bondat no sigui negra esperança de més crua guerra per lo vençut que desitjà enfonsar-te sots l’anatema de la lliure Europa. Encara és hora de plorar; encara fumegen ruines, les riuades duen morts destrossats, i a l’horitzó s’obiren clavades als merlets les nues astes que enarbolaren les banderes negres. Trenca-les ab esforç, fins que no resti ni memòria tan sols, ni l’esperança d’alçar-les altre cop en nostra terra. Llavors, de Pau te parlarà en los aires la veu del Geni que lliberta als pobles; de goig, la salva dels canons de guerra; d’amor, lo càntic de tos fills; de glòria, lo món i el cel, embadalits mirant-ho. Parla de Pau llavors, i, qui amenaci, o temi, o dubti, en la florida via que lo Progrés i Llibertat segueixin; qui enrere torni, qui es deturi, siga com sacríleg damnat, i mai més senti la Pau, la joia ni l’amor de Pàtria. " epdlp.com |