L'ombra de l'altre mar -en catalán- "Hauràs de tornar a escriure l'obscur epíleg de la teva lògica, ja que ignores, encara, noms d'ocells I d'eines oblidades de conreu. El déu de les mans buides ha tornat cercant el que no has escrit encara. Hauràs de prendre al desencís la pròpia, desitjada grandesa, ja que, sempre, a les teves històries hi surten columnes i ponents, un vell costum de solitari. Recull el patrimoni del matí damunt la sorra on els petits cargols mostren la simetria de l'espiral, centre de llur bellesa. Mira dins teu: petxines de la nit, nacre de la claror, roc del silenci. Tot trencat per tempestes de la llum i retornat amb cura a les arenes d'aquest tardà coneixement de tu. No hi ha aparat en el ponent, a l'illa. Queda un verd tendre als ametllers i parres i un argentat llunyà a les oliveres. Els murs de pedra tenen transparències d'oblit i el cel, il.luminat pre l'aigua immòbil però viva dels aljubs, té el color exacte de la tolerància. Sols queden breus esclats als llocs més alts, com aquesta flor roja al magraner que s'exalta amb el raig de sol que sotja durant un temps molt breu entre uns balustres. No hi ha aparat en el ponent. Conec la dignitat d'aquestes hores baixes. Graduaràs la llum i tu seuràs a l'ombra. Si obres o bé ajustes porticons, si corres una mica les cortines. Potser també encenent algun dels llums en un racó perdut. Si ho fas amb cura podràs aconseguir de formar part de la penombra i rebre les visites. Però si hi ha un bell rostre entre els qui vénen i tots en són de bells els que tu estimes - obriràs les finestres perquè la cambra s'ompli de la música que fa la llum en colpejar el silenci. Oh, com m'estimo aquest profund silenci, quan tot resta suspès però tranquil i sense desitjar cap desenllaç. Un cec ahuca els gossos de l'atzar i l'aiguaneix dels mots travessa ocult vilorda i sotabosc. Amb fil d'aguait com un estel de nit sostinc la lluna. Oh, com m'estimo aquest profund silenci tan ordenat i clar, fet de maons de silenci tan ben aparellats. Ell ablaneix aquesta por de segles que m'espesseix la sang. Paüra d'ésser com un dau que a la taula d'un vaixell rodola sol amb el vaivé del mar. Vinyes de malvasia i macabeu de les clares cançons que la teva àvia et cantava al crepuscle, quan tornàveu al llarg de la riera, vora els horts. Al filat de la mort hi ha llençols prop de l'obscur racó d'un safareig, però el silenci i prou és qui t'honora si recordes la brisa entre les canyes, la puresa de l'aire de secà i les cançons on, cap al tard, sortien vinyes de malvasia i macabeu. Onsevulga que siguis, les paraules recordaran la mar si hi ha memòria. Recordaran aquests ponents que esclaten a la muralla blava de la tarda. Recordaran aquest taüt de sol a la plaça oblidada del migdia. Recordaran lladrucs llunyans. Res mai no oscarà el fil d'aquest silenci i arreu trobaràs l'illa si llampurna claror de nit d'estiu ens els teus ulls. No oblidis que on tu vagis trobaràs un port en una mar on tot fa cap. I que hi ha unes drassanes on fa temps es basteix un vaixell amb el teu nom. Onsevulga que sigui el port on moris en altre mar recorda't d'aquest mar." epdlp.com |